Quan vaig obrir la metàl·lica porta de l'ascensor i vaig entrar dins, sense pitjar capo boto es posa sol en marxa.
Hem vaig preguntar quina misteriosa persona o element m'esperaria darrere de la porta. Podria parar en qualsevol pis, i qualsevol personatge es podria presentar al meu davant. Però la sorpresa no dura sempre, i m'he adonat que he arribat al pis on m'han conduit sense voluntat. Ara només falta saber que hi haurà darrere de la porta...
Ximo Aracil 13-05-2013
dimecres, 26 de juny del 2013
REFLEXIÓ SOBRE ELS TENDALS
Pugen amb la força, baixen amb el vent, contínuament al dia, contínuament al mes. Per què els baixen si es sap que es pujaran? Potser per que ens donen ombra però això no durarà.
Perquè un dia, quan menys t'ho esperes el tendal s'haurà mullat, ja no serveix de res. Nomes és una tela amb taques de diversos colors que té la suficient paciència de pujar i baixar.
Amb paciència arribarà algun dia que amb les mans suades un gran núvol ennegrit ens llevarà els esforços de la vida. Ja no puja, ja no baixa i aquelles mans suades han desaparegut ,però encara queden aquelles taques d'aquells tendals que sols, abandonats, marginats, suats i cansats, ens donen una ombra. Ens donen ànims amb els seus sorolls metàl·lics, que xerriquen com les rodes d'un carruatge.
I així sabem que a la vida no tot és tan senzill com sembla. Si no treballem no tindrem les mans suades, si no tenim les mans suades els tendals no pugen i si els tendals no pujaren no tindríem ànims per continuar endavant i seriem un conjunt d'ombres difuminades que no es mouen , no pensen, no estimen , no tenen ànima ni plaer.
En una sola paraula: INSIGNIFICÀNCIA!
Ximo Aracil 6-8-2012
Perquè un dia, quan menys t'ho esperes el tendal s'haurà mullat, ja no serveix de res. Nomes és una tela amb taques de diversos colors que té la suficient paciència de pujar i baixar.
Amb paciència arribarà algun dia que amb les mans suades un gran núvol ennegrit ens llevarà els esforços de la vida. Ja no puja, ja no baixa i aquelles mans suades han desaparegut ,però encara queden aquelles taques d'aquells tendals que sols, abandonats, marginats, suats i cansats, ens donen una ombra. Ens donen ànims amb els seus sorolls metàl·lics, que xerriquen com les rodes d'un carruatge.
I així sabem que a la vida no tot és tan senzill com sembla. Si no treballem no tindrem les mans suades, si no tenim les mans suades els tendals no pugen i si els tendals no pujaren no tindríem ànims per continuar endavant i seriem un conjunt d'ombres difuminades que no es mouen , no pensen, no estimen , no tenen ànima ni plaer.
En una sola paraula: INSIGNIFICÀNCIA!
Ximo Aracil 6-8-2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)